En el pequeño pueblo imaginario de Likóvrissi (una especie de Springfield de Los Simpson, pero en versión griega) en Asia Menor, a principios del siglo XX, se sitúa esta polémica novela del grandísimo autor Nikos Kazantzakis. Gracias a esta obra consiguió dos cosas importantes: la primera fue consolidarse como uno de los mejores escritores del siglo XX europeo (quizá, junto con el siglo XIX, el mejor siglo de la literatura hecha en el viejo continente); la segunda llegó cuando murió, reza la nota de la edición: está enterrado en Iráklio, fuera de las murallas, ya que la Iglesia no quiso que descansara en el cementerio. Leer este dato biográfico me sorprendió más que el hecho de que nunca hubiera conseguido el Nobel.
Y es que no encontré en ningún momento del libro un dato que justificara esta decisión por parte de la Santa Madre Iglesia. A ver si vosotros, al explicaros un poco el argumento (sin spoilers), podéis decirme algo al respecto. Terminada la Semana Santa y llegado el Domingo de Resurrección, el pope (el párroco) del pueblo anuncia que, de cara al próximo año, se representará la Pasión de Cristo durante el Viernes Santo y otros días de liturgia. El hombre de la iglesia, junto con los principales del pueblo (el patriarca, el usurero, el maestro), deciden quiénes de entre los vecinos representarán a los principales protagonistas de la historia: los apóstoles San Pedro, José de Arimatea, Santiago, Judas Iscariote, María Magdalena y, por supuesto, Jesucristo. Durante todo el año, las personas que tendrán el honor de encarnar a estos personajes inolvidables deberán actuar conforme a tal empresa. Se les pide que hagan un poco de bondad y que intenten leer, de vez en cuando, el Evangelio. Este encargo es recibido por Iannakós, Konstandís, el joven Patriarkheas, el Empassaguixos, Katerina y Manoliós (el Cristo) con sentimientos encontrados, ya que algunos no saben cómo asimilar la noticia ni si estarán a la altura de tal encargo.
Siguiendo las recomendaciones del pope Grigoris, los inocentes personajes que hacen de buenos en el Evangelio y en la novela de Kazantzakis comienzan a sentir la necesidad de encarnar sus papeles sagrados como es debido. A partir del Libro y de su conocimiento de la religión, intentan actuar como lo harían San Pedro, Santiago, José y Cristo. Pronto tienen la oportunidad de actuar en consecuencia cuando al rico pueblo de Likóvrissi llegan, perseguidos por los turcos, una veintena de refugiados griegos (hombres, mujeres, ancianos y niños pequeños), muertos de hambre y cansancio, a pedir pan, refugio y una tierra para trabajar a los habitantes de la villa. Sin saber muy bien qué hacer con ellos, el pope Grigoris ve amenazado su estatus por el carismático pope Fotis, que guía la comitiva, y aprovechando la muerte de una joven del grupo a causa de inanición, da la voz de alarma diciendo que los refugiados portan la peste y que no pueden vivir en su pueblo. Boquiabiertos, la compañía de Jesús ficticia no da crédito a las acciones de su pope, ya que contradicen todo lo que han estado leyendo y reflexionando últimamente. Llevados por la misericordia que supuestamente debería predicar el cristianismo, Iannakós, Konstandís, el joven Patriarkheas y Manoliós deciden ayudar a los desterrados, contraviniendo la voluntad de los principales del pueblo, que harán de Sanedrín.
La trama se complica de tal manera que, por seguir los pasos de Jesús y los apóstoles al pie de la letra, los pobres protagonistas se ven abocados, primero al descrédito de sus vecinos y después a las máximas atrocidades, todo por intentar ser un buen cristiano.
En este punto, la obra me recordó mucho al Quijote, que, llevado por la lectura y los altos ideales de los libros de caballerías, protagoniza una serie de aventuras absurdas. Quizá Cervantes, si no le hubieran tenido que cortar la cabeza (o hubiera tenido que publicarla anónimamente), habría escrito una novela muy parecida a la de Kazantzakis, donde la razón de la locura es actuar como lo que supuestamente es el referente máximo de la sociedad: el hijo de Dios.
Ahora entiendo que, si hubiera escrito una novela similar en aquella época, habría acabado en una fosa común o, como mínimo, enterrado fuera del cementerio. Pero, ¿y en nuestra época?
Nikos Kazantzakis, El Cristo de nuevo crucificado, Club Editor, 517 páginas.
…oooOOOooo…
Versió CAT (Original)
Què hi tenen a veure Quixot i Jesucrist?
Ricardo Rodríguez Boceta
Al petit poble imaginari de Likóvrissi (una mena de Springfield dels Simpsons, però a la grega) a l’Àsia Menor, a principis del segle XX, es situa aquesta polèmica novel·la del grandíssim autor Nikos Kazantzakis. Gràcies a aquesta obra va aconseguir dues coses importants: la primera és consolidar-se com un dels millors escriptors del segle XX europeu (potser, juntament amb el segle XIX, el millor segle de la literatura feta al vell continent); la segona fita va arribar quan va morir, resa la nota de l’edició: és enterrat a Iràklio, fora muralla, ja que l’Església no va voler que descansés al cementiri. Llegir aquesta dada biogràfica em va sorprendre més que el fet que no hagués aconseguit mai el Nobel.
I és que no vaig trobar en cap moment al llibre una dada que signifiqués aquesta decisió per part de la Santa Mare Església. A veure si vosaltres, en explicar-vos una mica l’argument (sense spoilers), em podeu dir alguna cosa al respecte. Acabada la Setmana Santa i arribat el Diumenge de Resurrecció, el pope (el mossèn) del poble anuncia que, de cara al pròxim any, es representarà la Passió de Crist durant el Divendres Sant i altres dies de litúrgia. L’home de l’església, juntament amb els principals del poble (el patriarca, l’usurer, el mestre) decideixen qui d’entre els veïns representarà els principals protagonistes de la història: els apòstols Sant Pere, Josep d’Arimatea, Sant Jaume, Judes Iscariot, Maria Magdalena i, per suposat, Jesucrist. Durant tot l’any, les persones que tindran l’honor d’encarnar aquests personatges inoblidables hauran d’actuar conforme a tal empresa. Se’ls demana que facin una mica de bondat i provin de llegir, de tant en tant, l’Evangeli. Aquest encàrrec és rebut per Iannakós, Konstandís, el jove Patriarkheas, l’Empassaguixos, Katerina i Manoliós (el Crist), amb sentiments trobats, ja que alguns no saben com assimilar la notícia i si estaran a l’alçada de tal encàrrec.
Seguint les recomanacions del pope Grigoris, els innocents personatges que fan de bons a l’Evangeli i a la novel·la de Kazantzakis, comencen a sentir la necessitat d’encarnar els seus papers sagrats com cal. A partir del Llibre i del seu coneixement de la religió, intenten actuar com ho farien Sant Pere, Sant Jaume, Josep i Crist. Aviat tenen l’oportunitat d’actuar en conseqüència quan al ric poble de Likóvrissi arriben, perseguits pel turc, una vintena de refugiats grecs (homes, dones, vells i nens petits), morts de gana i de cansament, a demanar pa, refugi i una terra per treballar als habitants de la vila. Sense saber molt bé què fer amb ells, el pope Grigoris veu amenaçat el seu estatus pel carismàtic pope Fotis, qui guia la comitiva, i aprofitant la mort d’una jove del grup a causa d’inanició, dona la veu d’alarma dient que els refugiats porten la pesta i que no poden viure al seu poble. Bocabadats, la companyia de Jesús fictícia no dona crèdit a les accions del seu pope, ja que contravenen tot allò que han anat llegint i reflexionant últimament. Portats per la misericòrdia que suposadament hauria de predicar el cristianisme, Iannakós, Konstandís, el jove Patriarkheas i Manoliós decideixen ajudar els desterrats contravenint la voluntat dels principals del poble, que faran de Sanedrí.
La troca es va complicant de tal manera que, per seguir els passos de Jesús i els apòstols al peu de la lletra, els pobres protagonistes es veuen abocats, primer al descrèdit dels seus veïns i després, a les màximes atrocitats, tot per intentar ser un bon cristià.
En aquest punt, l’obra em va recordar molt al Quixot, qui portat per la lectura i els alts ideals dels llibres de cavalleries, protagonitza una sèrie d’aventures absurdes. Potser Cervantes, si no li haguessin de tallar el cap (o haver-la de publicar anònimament) hauria escrit una novel·la molt semblant a la de Kazantzakis, on la raó de la bogeria és actuar com el que suposadament és el referent màxim de la societat: el fill de Déu.
Ara entenc que, si hagués escrit una novel·la similar en aquella època, hauria acabat a una fossa comuna o, com a mínim, enterrat fora del cementiri. Però, i en la nostra època?
Nikos Kazantzakis, El Crist de nou crucificat, Club Editor, 517 pàgines.











